Història
El monestir de Santa Maria fou fundat vers el 879 pel comte Guifré el Pelós. L'any 888 es dedicava un nou cenobi a Santa Maria en presència de Guifré i la seva muller, Guinedell, els quals encomanaren la direcció del monestir a una comunitat de monjos de l'ordre benedictina. L'abat Arnulf emprengué una nova ampliació de la basílica, de cinc naus, que acabà el seu successor, Guidiscle, el 977.
La vitalitat i l'època de prosperitat per la qual passava el monestir van fer que el 1032 l'abat Oliba consagrés un nou temple, que perdurà fins al terratrèmol de 1428, el qual causà greus desperfectes; en refer-se s'introduí l'estil gòtic propi del segle XV. Durant el segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, s'hi van fer algunes reformes neoclàssiques, fins que el 1835, durant la Primera Guerra Carlina, fou saquejat i incendiat. Aquest mateix any l'Estat es quedà els béns i possessions del monestir, que marxaren de Ripoll per no tornar mai més. L'Estat s'anà venent els edificis que conformaven el recinte monàstic i, sortosament, l'església del monestir no fou subhastada.
Tot i alguns intents tímids de reconstruir-la durant la segona meitat del segle XIX, la restauració definitiva no s'inicià fins al 1886, guiada pel bisbe Morgades i segons el projecte de l'arquitecte Elies Rogent. Es van fer de nou les voltes de les cinc naus, columnes, pilars, el cimbori del creuer i bona part del claustre. Del campanar es van modificar les obertures dels dos últims pisos i el coronament. Les obres, que cal situar en el context històric del moviment catalanista de la Renaixença, finalitzaren el 1893.
L’església
Un cop comentada la història arquitectònica del monestir, accedim a l'atri per contemplar l'element romànic més important, la portada. Construïda al segle XII, és un dels monuments romànics més destacats del món. L'obra proposa una autèntica plasmació iconogràfica de la Bíblia, tallada en pedra, on es combinen representacions d'escenes històriques i al·legòriques inspirades en els llibres sagrats.
En entrar a la basílica, el primer que ens crida l'atenció és l'estendard que penja del sostre de la nau central. És una rèplica de l'original dissenyat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i lliurat per l'Associació Artística Arqueològica Mataronesa el 1893, per celebrar la fi de les obres de restauració de l'església. Fou cremat el 1936, durant la Guerra Civil. Gràcies al Grup d'Història del Casal de Mataró va ser possible confeccionar-ne un altre, que es penjà el 1997.
Al paviment de la nau central podem veure una tomba de marbre blanc que correspon al bisbe de Vic, Dr. Josep Morgades i Gili, artífex de la restauració. Si bé morí el 1901, les seves restes no foren traslladades a Ripoll fins al 1909. La tomba original, d'aire modernista i obra de l'arquitecte Antoni Coll i Fort, fou saquejada durant la guerra i l'actual data de l'any 1952. Seguidament ens dirigirem cap a la dreta i recomanem entrar a la capella de sant Joaquim, dedicada a sant Eudald, patró de Ripoll. Presideix l'altar un bust del sant situat sobre un cofre que conté restes del sant i en què s'hi escenifiquen escenes del martiri que patí. La imatge surt de la capella una sola vegada a l'any, amb motiu de la Festa Major de la població, l'11 de maig, per ser situada al presbiteri.
Continuarem la visita per les dues naus laterals de la dreta, vers el transsepte de la basílica. Arribats en aquest punt podrem contemplar els set absis, que es poden veure millor si fem un tomb per l'exterior. A l'esquerra ens queda el monument funerari, de 1893, del comte Ramon Berenguer III; hi destaca el sarcòfag amb escenes de la vida del comte, un arc triomfal amb dos capitells califals, un relleu del comte a cavall, obra de l'escultor Josep Llimona, i un basament de columnes i arquets per a sostenir el sarcòfag.
Davant mateix ens queda una altra tomba i cap en aquest punt ens dirigim; abans, però, ens aturarem al creuer. El cimbori, de planta octogonal, que corona aquest espai va ser refet durant la restauració seguint com a model el cimbori de l'església romànica de sant Jaume de Frontanyà. Presideix l'altar un mosaic amb la representació de Santa Maria de Ripoll, patrona de l'església, ofrena del papa Lleó XIII i inaugurat el 1893.
Es confeccionà als tallers del Vaticà segons una pintura d'Enric Serra. El mosaic del paviment és una reproducció de l'original del segle XII. A la paret que separa les dues naus laterals hi ha unes làpides o inscripcions commemoratives de fets relacionats amb la basílica. Una recorda una ordenació, de preveres i d'altres ordes, feta pel bisbe Morgades el 1899.
A la mateixa banda del creuer ens queda una làpida instal·lada pels cavallers del Sant Sepulcre, en memòria del comte Ramon Berenguer IV, el Sant, el qual va romandre enterrat al monestir fins al 1794, quan les seves despulles foren saquejades per l'exèrcit francès, i definitivament perdudes amb l'incendi de 1835.
Un dels punts culminants de la visita és la tomba del comte Guifré el Pilós (840-897), fundador del monestir i de la nació catalana. Una llegenda li atribueix l'origen de les quatre barres de l'escut de Catalunya: "Guifré jeia ferit i el rei franc Carles el Calb mullà quatre dits de la seva mà en la sang del comte, tot passant-los sobre el seu escut daurat". La tomba fou inaugurada l'11 de setembre de 1982, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Si volem veure més tombes o sarcòfags sempre hi ha la possibilitat d'arribar-nos a la nau central, a tocar el creuer, on n'hi ha de penjats en uns pilars laterals. Destaquen per la seva bellesa la tomba del comte Bernat Tallaferro, germà de l'abat Oliba, i la del comte Radulf, fill de Guifré el Pelós.
Seguidament empendrem la tornada vers l'entrada a través de les dues naus laterals o bé per la nau principal. Per copsar la importància del monestir i del seu scriptorium durant el període medieval es recomana visitar una exposició instal·lada en una de les naus laterals. Serveix per mostrar-nos el potencial de l'escola monàstica de Ripoll, tant en l'adquisició de manuscrits com en la reproducció d'aquells que no podien comprar. La seva biblioteca, perduda el 1835, va arribar a ser la més completa de la península Ibèrica. De l'escriptori monacal, on laboraven copistes, il·luminadors i miniaturistes, en sorgiren les bíblies, mundialment cèlebres, dites de Farfa i de Rodes.
Per finalitzar la visita de l'interior de l'església podem entrar a la capella del Santíssim, la qual ens queda al final de les naus laterals.
Els claustres
Situat al costat sud de l'església, està disposat entorn d'un pati de forma trapezoïdal. Es començà a construir al final del segle XII, durant l'abadiat de Ramon de Berga (1171-1206), i se suposa que va substituir un claustre anterior del segle X (de l'època de l'abat Arnulf). La imatge, en relleu, de l'abat es pot veure en l'angle pròxim a la sagristia. En aquesta època les obres quedaren reduïdes a l'ala nord, que presenta uns capitells ricament adornats amb motius vegetals, figures animals o bé d'éssers fantàstics.
L'abat Galceran de Besora (1380-1383) prosseguí el claustre i aixecà el pis superior sobre l'ala construïda al segle XII. El seu successor continuà les obres i acabà el claustre inferior. Només mancava la continuació de les tres galeries del superior, a continuació de la que havia alçat l'abat Besora. Aquesta millora es va haver de posposar, per la incidència del terratrèmol del 1428, fins al principi del segle XVI. Els traços de les zones bastides a posteriori del segle XII, d'estil romànic, cal adscriure-les en el gòtic.
A resultes de la llei de Desamortizació de béns monàstics, dictada l'any 1834, la comunitat de monjos marxà de Ripoll i el claustre restà abandonat. A partir d'aleshores patí un progressiu deteriorament, fet accentuat per la Primera i la Tercera Guerra Carlina. Així durant aquest conflicte bèl·lic serví com a estable pels cavalls dels militars i magatzem d'herbes ferratgeres. Fou reconstruït a finals del segle XIX en coincidència amb les obres de restauració de l'església.
El claustre inferior conté l'anomenat museu lapidari format per una gran diversitat d'elements arquitectònics (capitells, claus de volta, làpides, sarcòfags, fragments d'arcs...), corresponents a diversos períodes històrics del monestir. Al bell mig del recinte hi ha un brollador que convida a gaudir d'uns moments de pau i de repòs.
