El conjunt monàstic de Santa Maria de Vilabertran constitueix sense cap mena de dubte un dels millors exemples conservats a Catalunya de l’arquitectura de les canòniques regulars medievals.
El nucli bàsic, i original, de la canònica s’organitza al voltant d’un claustre, de planta trapezoïdal, lleugerament irregular, al nord del qual s’hi situa l’església. Aquest és un edifici de planta basilical, de tres naus, cobertes amb volta de canó la central, i de quart de cercle les laterals, i capçades a llevant per un transsepte, poc sortit, al qual s’hi obren tres absis semicirculars.
Al tester nord del transsepte s’hi afegí al segle XIV la capella funerària dels Rocabertí, i durant el segle XVIII s’hi afegí al flanc nord de l’església la capella dels Dolors, que avui guarda la creu d’ argent del segle XIV, i la sagristia nova.
 |
 |
|
| Campanar romànic | Finestra romànica |
La porta principal s’obre en la façana oest, flanquejada, en projecte, per dos campanars de torre, dels quals només se’n realitzà un. La porta original, sembla que tenia un cos ornamental que fou destruït per tal de substituir-la per una portada monumental, que no s’arribà a completar.
L’església de Vilabertran ocupa un lloc destacat dins el conjunt de l’arquitectura catalana, pel fet com representa un estadi molt dar del canvi de les formes constructives entre els segles XI i XII. L’ edifici s’adiu als tipus dominants al segle XI, però alguns detalls com els pilars, amb semicolumnes adossades, anuncien ja formes pròpies de l’arquitectura del s. XII.
Però on millor s`aprecia aquest canvi és en els paraments, generalment construïts amb carreuons simplement desbastats. Aquest factor és especialment visible en la façana de llevant dels absis, on el parament de petits carreus arriba fins a una certa altura, amb lesenes, on s`interromp per seguir amb el parament llis, de carreus ben tallats, i sense altra ornamentació que un fris de dent de serra que ressegueix l’extradós de l’arc de les finestres.
Pati del palau abacial
El conjunt monàstic presenta un interès excepcional dins el context de l’arquitectura medieval catalana, per tal com ha conservat perfectament la disposició de les diferents dependències entorn del claustre, construïdes molt unitàriament entre els segles XII i XIII, i la seva ampliació als segles XIV, la capella funerària dels Rocabertí, i durant el segle XVIII i s`hi afegí al flanc nord segon un gran pati al sud del conjunt, i que inclou altres dependències anteriors, com l’hostal, que estaven fora del recinte de Clausura.
Aquesta ampliació, i l’estat de conservació en què ha arribat fins a nosaltres el conjunt, fan de Santa Maria de Vilabertran un exemple excepcional de l’arquitectura canonical medieval catalana.
