Castell de Montsoriu
El castell de Montsoriu (també anomenat castell de Montsoliu o castell de Montsorriu) és un dels més importants del gòtic dels Països Catalans. Es troba situat entre les poblacions d'Arbúcies, i Sant Feliu de Buixalleu a la comarca de La Selva i s'alça al damunt d'un turó de 632 metres d'altitud, actualment dins del Parc Natural del Montseny.
Toponímia
El castell de Montsoriu està sobre un turó amb el mateix nom, però no se sap ben bé què significa la paraula Montsoriu.
Les hipòtesis més importants són:
Mont-sorio(Muntanya de suro): Actualment hi ha molt suro al turó, però segons estudis paleoambientals, als segles XIIIi XIV només hi havia herbes per millorar la defensa i vigilància del castell. També, segurament els suros que hi han ara són deguts a l'augment de la indústria tapera als segles XVIII i XIX.
Mont-so-riu (Muntanya sobre el riu): El Turó està a sobre la riera d'Arbúcies, però els filòlegs consideren que no hi ha prou base lingüística.
Mont-surice (Mont blanc): En èuscar, zuria vol dir blanca aquesta teoria ve a dir que l'origen del nom és prerromà, ja que per zones properes al turó es parlava protobasc. Aquest nom seria semblant al del Montnegre que està entre el castell i el mar.
Montem-sigirici (Muntanya d'en Sigeric): Aquesta teoria és feta per l'estudi toponímic de Joan Coromines. Ja que Montsoriu acaba en iu seria un nom germànic, i l'arrel seria Sigiric, per tant amb diferents evolucions del nom acabaria sent la denominació actual: Montsoriu.
Mons-siricus (Muntanya de Sirici): És una variant de l'anterior, però en comptes de germànic amb llatí: Sirici va ser un màrtir africà del segle IV que de moment es desconeix la seva relació amb el turó.
Mont-soliu (Muntanya solitària): Teoria registrada per Joan Coromines. Això es basa en què alguna gent dels voltants del castell l'anomenen Montsoliu.
Història
És documentat des del 1002 en la donació de terres al monestir de Sant Cugat del Vallès. L'any 1033 es produïx el casament d'Ermessenda de Montsoriu, filla d'Amat de Montsoriu, vescomte de Girona, amb Guerau I de Cabrera, fundadors del monestir de Sant Salvador de Breda, centre del vescomtat dels Cabrera-Girona, anomenant-se en una donació de l'any 1053 el castell de Soriu i canviant definitivament el títol de vescomte de Girona pel de Cabrera a partir de Guerau III (1145-1180).
Els senyors del castell van estar relacionats amb la Conquesta de Mallorca a través del vescomte Guillem de Montsoriu, a les ordres del rei Jaume I. El cronista real Bernat Desclot, l'any 1285 es refereix al castell en aquests termes:
[...]E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món.[...]
Fou residència dels vescomtes de Cabrera, vivint èpoques de gran esplendor quan aquests senyors posseïen grans extensions de terres i castells, que anaven augmentant per la seva fidelitat amb els reis.
Pere el Cerimoniós, l'any 1356, va crear per a ells el nou comtat d'Osona, que fou donat pel rei a Bernat III de Cabrera, que es va aixecar en armes contra Pere III a la mort del seu pare Bernat II. Acusat per la reina Elionor de Sicília i els nobles aragonesos que conspiraren contra ell, va ser decapitat a Saragossa el 1364). La lluita va durar fins a la mort del vescomte i fou el seu fill Bernat IV de Cabrera, qui va signar un acord amb Pere III el 1372 i més tard un segon l'any 1381, aconseguint recuperar les possessions de la família.
A partir del segle XV, va sofrir una decadència progressiva pel trasllat de residència de la família al castell de Sant Joan de Blanes i sobretot pels estralls de la Guerra dels remences durant els anys 1462-1472.
Per consell del rei Ferran el Catòlic, la vescomtessa Anna de Cabrera es casà l'any 1480 amb el cosí del rei, Fadrique Enríquez i pel fet de no haver tingut descendència passà el vescomtat al nebot del seu marit Luis Enríquez l'any 1515.
Entre els anys 1566-1574, degut als grans deutes acumulats pels Cabrera, es veuen obligats a la venda dels seus bens a Francesc I de Montcada,comte d'Aitona, passant a diferents famílies fins que l'any 1757 pertany als ducs de Medinaceli. Fou ocupat per les tropes franceses durant la Guerra del Francès els anys 1808-1814 i més tard també l'ocupen els militars a la Primera guerra carlina (1833-1840). En aquesta ocupació es trobava Pau Piferrer, el qual va deixar escrit sobre el castell:
Ocupa el cim [del turó] un vast castell gòtic del qual subsisteixen encara alguns trossos de mur amb dues torretes, al pas que una completa desolació confon en las habitacions interiors columnes caigudes, corredors de peu i arcs gòtics que es dibuixen a la atmosfera de resplandor de lluna.
A partir de 1998 el castell és propietat del Consell Comarcal de la Selva.
Edifici
Format per tres recintes encerclats per muralles, la part més antiga conservada del castell roquer, és la torre mestra o de l'homenatge, de la segona meitat del segle X, situada al primer recinte, on a la part nord hi ha l'accés principal amb una torre lateral i una petita capella preromànica amb un absis i restes d'haver tingut pintures murals romàniques. Se sap que estava sota la advocació de Sant Pere.
El segle XIII s'hi van fer grans ampliacions, construint-se un nou recinte sobirà amb una sala anomenada "sala gòtica" edificada davant l'entrada principal i coberta amb una volta de canó apuntada, un pati d'armes amb una torre quadrada i una fossa amb un nou emmurallament amb dues torres cilíndriques angulars amb espitlleres.
Es va construir una nova capella adossada a la muralla datada de finals del segle XII o principis del segle XIII, de planta rectangular de 10 metres de llargada per 3,5 d'amplada, amb dues petites finestres de doble esqueixada, amb una petita capella lateral al mur oest i coberta a dues aigües, la porta d'accés conserva part dels graons d'entrada, així com en un mur interior es poden veure restes d'esgrafiats d'una figura humana i tres creus.
Fou el segle XIV, quan els Cabrera, ja molt poderosos en aquesta època, van fer les reformes per a transformar-lo en castell-palau. Al recinte sobirà es van construir dependències com el menjador i la cuina i es van fer paviments nous i dipòsits per a recollir aigua. D'aquest segle és la nova porta a la torre mestra, una nova gran sala sobre la ja existent "sala gòtica", de 100 metres quadrats i on s'aprecien les restes d'una llar de foc i dos finestrals d'estil gòtic i les noves muralles que van passar d'una gruixària de 70 cm. a 120/150 cm., tot construint passos de ronda.
El pati d'armes i segon recinte de forma trapezial, es va convertir en el lloc residencial, al seu voltant es van construir habitacions adossades a les muralles i les seves parts frontals donaven al pati que va ser semi-cobert per uns porxos fent de galeria a tot el seu perímetre. Al centre es va disposar una gran aljub, de 12 metres de llarg per 4,5 d'ample i 5 de profunditat, amb una completa xarxa de canals per a cobrir les necessitats del proveïment de l'aigua i es va enllosar tot amb marbre de Gualba. Es va construir un gran menjador amb finestrals i llar de foc.
La capella del segle XIII es va anul·lar i es va passar a una altra dependència, també de planta rectangular d'aproximadament 10 metres de longitud per 8 d'amplada, amb presbiteri, campanar d'espadanya, i un finestral gòtic conegut com "el mirador de la comtessa". L'accés era directe des del pati.
Finalment en aquest mateix segle XIV, es va realitzar un nou espai, el recinte jussà, amb una torre quadrada al costat de la seva entrada, dedicat a la protecció i defensa.
