Introducció
Conjunt declarat Històric Artístic el 1996. La importància monumental de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més importants i singulars dels conjunts medievals de tot Catalunya.
L'origen de la ciutat fou el castell de Besalú, que ja trobem documentat al segle X, bastit dalt del turó on hi ha les restes de la canònica de Santa Maria, a l'alta edat mitjana. Aquesta fortificació es trobava situada en un punt estratègic, just entre la plana de l'Empordà i la muntanya garrotxina. És també cruïlla de camins: seguint el Fluvià amunt trobem Olot i el paisatge de la Garrotxa; en direcció a l'est arribem a Figueres i Empúries, just a la plana de l'Empordà, i si travessem el pont romànic, el camí ens porta a Banyoles i Girona.
Els edificis principals representen un dels llegats monumentals més notables de l'època medieval catalana.
El traçat actual de la ciutat no respon fidelment al seu estat original, però l'existència d'importants edificis medievals possibilita una interessant lectura de la urbanització de l'edat mitjana, ja que Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística força coherents tot i les contradiccions que comporta el llarg procés de construcció.
Una mica d'Història
Els orígens més remots de Besalú són ibers i celtes. El seu mateix nom ens ho demostra: Bisuldunum, fortalesa entre dos rius.
Més tard, els romans van dividir la zona en pagus (segle II aC). Besalú devia constituir el nucli principal de la comarca. Per Besalú passava la Via Annia, subsidiària de la Via Augusta, que comunicava les planes de l'Empordà i el Pla de l'Estany amb les zones muntanyenques de la Garrotxa. S'han trobat diferents restes arqueològiques de l'època romana en diferents llocs de Besalú. El jaciment més important és a la vila de Can Ring, una vila agrícola i ramadera que estava situada als afores del Besalú actual i que fou ocupada dels segles I al III dC.
Però l'època històrica més important per al poble s'esdevé a partir de la conquesta de Girona pels carolingis (785), quan els reis francs encomanaren l'administració de la seva comarca a la figura del comte, nomenat pel rei, que podia ser revocat del seu càrrec si el monarca així ho decidia. En un primer moment, el comtat de Besalú formava una unitat amb el de Girona.
Quan els comtats passen a ser patrimonis privats apareix la dinastia comtal de Besalú amb la figura de Guifré el Pilós. Som a finals del segle X.
El comtat de Besalú en els seus límits més estrictes, comprenia tot el que és actualment la Garrotxa, part del Ripollès fins a Setcases , la part de ponent de l'Alt Empordà i el sector de Banyoles, dins el Pla de l'Estany. Al llarg de la seva història el Vallespir, a la Catalunya francesa, també en formà part.
El primer comte independent de Besalú va ser Miró I el Jove, fill de Guifré el Pilós.
Miró III Bonfill (967-984) fou comte de Besalú i també bisbe de Girona, gran fundador i benefactor d'esglésies i monestirs, que donaren un nou impuls a la vila; ja s'esmenta "oppidum bisulduni" i també la "Villa bisulduni" és a dir, el recinte fortificat i la petita ciutat que s'anava creant al voltant.
El fet que un compte residís en una ciutat determinada en provocava el creixement, ja que força gent depenia directament o indirectament de la cort comtal per a subsistir. Els drets que els comtes van atorgar a aquestes comunitats no van modificar el fet que Besalú continués essent una població comtal i més tard reial.
El fill gran d'Oliba Cabreta, Bernat I Tallaferro (990-1020), fou qui governà Besalú i l'administrà amb major encert. Per això, mereix un capítol a part dins la història dels comtes. Els quatre comtes posteriors intenten mantenir el prestigi del comtat, però la seva ubicació geogràfica en una regió muntanyenca fora dels nous eixos d'expansió en determina l'inici de la seva decadència.
El 1111 Besalú perd la independència comtal per manca de descendència de Bernat III i arriba la fusió amb la casa de Barcelona. Però la desaparició dels comtes privatius a Besalú no suposa una disminució de la població a la vila.
Quan els comtes de Barcelona foren reis d'Aragó, van delegar les seves funcions als veguers i des de llavors, l'any 1226, es pot parlar de la vegueria de Besalú.
Besalú va patir el setge dels creuats francesos de Felip l'Ardit al segle XIII, i més tard es veié assetjada per les tropes del comte d'Armanyac. Sofrí també les guerres remences del segle XV.
Durant els segles següents, Besalú va tenir un creixement molt lent i també va començar la seva decadència. Al segle XVIII, amb la reorganització administrativa borbònica, va ser nomenada lloctinència del corregiment de Girona i més tard Alcaldia Major.
Durant el segle XIX va patir la Guerra del Francès i les guerres carlines.
Sembla que torna a despertar al segle XX, en temps de la República, moment en què es van fer grans obres, entre les quals, les escoles. És el moment del començament de l'expansió urbanística de Besalú, que s'amplià passada la Guerra Civil com a conseqüència de les destrosses d'aquesta guerra.
El món jueu
Els jueus es van establir al comtat de Besalú a partir del segle IX, però no en trobem documentació escrita fins al segle XIII. La notícia més antiga data de 1229, quan el rei Jaume I el Conqueridor els va limitar el préstec. A partir d'aquest moment, trobem referències contínues dels jueus de Besalú, de la sinagoga, dels batlles i els funcionaris jueus.
Tot el que afectava la comunitat de Girona afectava també la de Besalú, fins l'any 1342 en què aquesta s'independitzà. Va ser el seu millor moment. Durant aquesta època es mantingueren bones relacions amb les comunitats de més enllà dels Pirineus: Perpinyà, Arles...A Besalú residien notables metges jueus.
Les ràtzies i persecucions de 1391 marquen el començament de la decadència del món jueu a Catalunya. Algunes comunitats van sobreviure a les matances de jueus i destrosses dels calls, però mai més no van tornar a ser el que havien estat. A Besalú no es troba cap indici de la matança de 1391. Però malgrat això, s'inicia una època d'intranquil·litat que fa disminuir el nombre de jueus que hi resideixen. S'hi van quedar fins al final algunes famílies com Des Catllar, Carcassona, Belshom Ceravita. La Butlla de Benet XIII va desconnectar completament els jueus del món cristià, ja que els obligava a residir al call (1415). En 20 anys, la convivència es va convertir en nul·la. Els jueus de Besalú van traslladar la seva residència a Granollers i Castelló d'Empúries; també hi hagué algunes conversions. Fins a la delimitació del call, els jueus visqueren als carrers principals de la vila: Portal del Belloch, Capellada, plaça Major, carrer del Pont, carrer del Forn i de Rocafort.
La sinagoga, anomenada "schola" en els documents, va ser edificada al segle XII i situada junt a la muralla al costat del Fluvià, lloc on habitaven el major nombre de jueus. En l'actualitat no en queda cap resta.
El Romànic a Besalú
La grandiositat dels espais arquitectònics que es van construir a Besalú al llarg del segle XI ve determinada pel fet que el comtat de Besalú era un gran centre de poder eclesiàstic, verdader motor de les construccions que s'hi van realitzar.
L'arquitectura romànica de Besalú, sobretot les seves esglésies, es caracteritza per la utilització de grans blocs de pedra picada, en aquest cas travertí, que dota els edificis d'una major uniformitat i presència i accentua la cura de l'acabat del parament. Podem observar encara, més enllà de les restauracions, una arquitectura del primer romànic. Esglésies de 40 metres de llarg, amb alçàries de 16 metres, donen sensació de fortalesa sense arribar, però, a l'opulència. En les construccions religioses que es conserven a Besalú, és de gran importància l'eix longitudinal dels edificis i també la seva extrema senzillesa en la decoració.
El comte Miró Bonfill va deixar constància de la seva missió religiosa i en conseqüència de la seva condició privilegiada per convertir Besalú en una ciutat artística. Mentre altres comtats creixien gràcies al comerç marítim, per la seva situació i influència religiosa, Besalú construïa esglésies i es convertia en una ciutat religiosa i cultural. Aquesta és la causa principal que Besalú conservi avui en dia un conjunt romànic privilegiat.
L'escultura romànica a Besalú desprèn una notable influència rossellonesa i en alguns casos del classicisme italià. A l'exterior de les esglésies, aquesta escultura es basa en arcuacions lombardes amb mènsules esculpides amb motius vegetals i diversos dibuixos seriats.
