Des del Decret de Nova Planta de 1716, Catalunya va quedar configurada com una província més dintre d'Espanya, subdividida en 12 Corregiments i un districte.
El reformisme borbònic de principis del segle XIX va introduir alguns canvis en l'organització política i territorial d'Espanya, amb la consegüent necessitat de buscar una repartició més homogènia del territori espanyol. A causa d'aquesta necessitat es va plantejar un projecte de nova divisió provincial d'Espanya per Miguel C. Soler que, encara que mantenia tota Catalunya en una sola província, proposava canvis a la resta de la península (1799 - 1805).
Les convulsions polítiques d'aquests anys no van permetre que es materialitzés aquest projecte, ja que amb les successives invasions franceses de la península, el rei francès José I Bonaparte (germà de Napoleó), va crear pel reial decret del 17 de març de 1810, una nova organització administrativa i territorial calcada del model francès de departaments.
Consistia en la divisió del territori espanyol en una sèrie de prefecturas i sub-prefecturas que eliminaven les províncies i divisions existents, encara que aquesta divisió tot just va ser operativa i en 1812, Napoleó, va decretar la divisió de Catalunya en 4 departaments francesos que van ser annexionats a l'Imperi Francès.
Divisió en prefectures de Catalunya en 1.810
