Després del naixement del fill de Pere I, Jaume I a Montpellier (1208), el seu pare va pactar, abans de morir a Muret, el matrimoni de Jaume amb la filla de Simó de Monfort, traslladant-lo a Carcasona. En morir en 1213 Pere I i la seva mare, Jaume queda en poder de Monfort, sent traslladat després a Narbona, entrant a Catalunya com a rei en 1214, i casant-se amb Elionor de Castella en 1221.
A partir de l'any 1225 Jaume I el Conqueridor va començar un procés d'expansió territorial i marítima amb incursions per Penyíscola i València contra els sarraïns. En 1229 parteix de Salou, Cambrils i Tarragona una flota preparada per conquerir les illes Balears, obtenint la rendició dels sarraïns en 1231.
Desprès d'acordar a Alcanyis la conquesta del regne de València (1232), el monarca va anar incorporant a la corona diversos territoris valencians en diverses campanyes, cedint el regne de Múrcia al rei castellà en 1244 mitjançant el tractat d'Almirra.
En un acord d'intercanvi amb el rei francès (tractat de Corbeil, 1258), Jaume I renuncia a Occitània, excepte del Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Capcir i Montpellier.
El 1276 el Conqueridor, malalt, abdica en Alzira en els seus dos fills abans de morir: a Pere el Gran li correspondrà Aragó, València i Catalunya; i a Jaume, Mallorca, Rosselló, la Cerdanya i Montpellier.
El matrimoni de Pere el Gran amb Constança de Sicília li compromet a donar ajuda als sicilians en la seva revolta contra els ocupants francesos (1282) i provoca l'ira del papa Martí IV, favorable a la monarquia francesa, que l'excomunica i li arrabassa els seus regnes oferint-se'ls al rei de França Carles de Valois. Catalunya és envaïda en 1285 per l'exèrcit francès, en nom del rei de França i del papa, encara que els invasors són vençuts en el golf de Roses per Roger de Llúria.
Els successius monarques Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere IV, incorporen nous territoris a la corona (Sicília, Menorca, Atenes, Neopàtria i Sardenya - Alguer) entre els anys 1291 i 1356.
Aquest últim monarca (Pere IV) va tenir un regnat ple de dificultats polítiques. A la plaga de llagostes que venia del nord d'Àfrica es va sumar un important terratrèmol a tot el principat de Catalunya (1373), un altre a Tarragona (1340) i l'epidèmia de
pesta negra (1348) encara que, de totes les calamitats, la pitjor de totes va ser el conflicte bèl·lic que va mantenir amb Pere I el Cruel de Castella entre 1356 i 1369 (Guerra dels dos Peres).
Pere el Cruel volia recuperar el territori de Múrcia i assegurar l'hegemonia castellana a la península, eliminant els altres estats peninsulars per proclamar-se emperador d'Espanya. La corona catalano-aragonesa va tractar de destronar Pere el Cruel i substituir-lo per Enric de Trastàmara, germà bastard de Pere el Cruel, cosa que va aconseguir després d'un llarg conflicte i algunes aliances al 1369.
Enric de Trastàmara no va complir els pactes assignats amb Pere IV el Ceremoniós pels quals li havia de cedir el regne de Múrcia i altres places frontereres, en cas de victòria, firmant finalment la pau en 1375.
Ja des del 1217 el rei Jaume I celebrava assemblees per discutir les qüestions internes dels territoris, i des de 1283 Pere el Gran es va comprometre a celebrar la
General Cort una vegada a l'any. A causa de les nombroses guerres durant el regnat del Ceremoniós es va crear la necessitat d'establir una delegació permanent que s'ocupés de totes la qüestions entre cada una d'aquestes
"Corts Generals de Catalunya", sorgint així la
Diputació del General o Generalitat a les Corts de Cervera en 1359.
Tras la mort del Ceremoniós, Joan I inagura un període d'aliances amb França i un procés de construcció d'importants infraestructures, esquitxat d'alguns períodes de disturbis a Barcelona. El 1393 s'institueixen a Barcelona els
Jocs Florals.
A partir de 1396, amb el regnat de Martí l'Humà s'inicia una època de relativa estabilitat.
