La fi del món antic i el principi de l'Edat Mitjana se succeeixen a partir de l'invasió àrab de la península ibèrica, després de desembarcar a Gibraltar l'any 711.
Les disputes dinàstiques visigoda de l'època, i l'integració de tot el nord d'Àfrica pels musulmans al Califat Omeya de Damasco van propiciar aquesta invasió.
No resta clar si l'invasió suposava un suport als partidaris de Witiza contra el rei Roderic o si obeïa a un pla de conquesta previ.
Ja durant els regnats de Wamba i Ervigi es van rebutjar alguns intents àrabs de posar peu a Espanya, i fins i tot un any abans de l'invasió, Tarif ben Malluk va desembarcar a Tarifa amb 400 soldats en missió d'exploració.
A partir de l'entrada musulmana al 711 es va anar donant una penetració progressiva cap a les terres que actualment configuren Catalunya, mitjançant diverses escaramusses àrabs i berebers.
La primera d'elles, partint del territori ja ocupat de l'actual País Valencià, es va expandir pel Baix Ebre i el Montsià (713-714), sota el comandament de Tarik ben Ziyad.
Una segona escaramussa dirigida per Muza ben Nusayr, provinent de Saragossa va ocupar la part occidental, mentre l'exèrcit d'Al-Hurr prenia Barcelona i arribava fins a l'Empordà (717-718).
La línia defensiva visigoda establerta sota el Pirineu, a la conca del riu de la Muga es va trencar en el 720 per Al-Sahm prosseguint la conquesta musulmana per la Septimània (Carcasona 721, Nimes 725).
La població de les terres catalanes no va acusar canvis substancials amb l'establiment de la dominació sarraïna, llevat del despoblament de Tarragona i els seus voltants per la devastació soferta. L'organització social dels nous súbdits sotmesos a l'Islam es va constituir en quatre grans grups:
- Els àrabs i berebers, establerts amb la conquesta.
- Els fidels al cristianisme, als quals es diu mossàrabs, provinents de l'antic estatus hispà-gòtic.
- Els muladites, que van adoptar la nova religió i
- Els jueus, també procedents de l'època anterior.
Encara que la presència islàmica no va impedir la pràctica del catolicisme, sí va suposar la destrucció de la majoria de les basíliques de l'església visigoda.
