Tot el territori sota jurisdicció de la figura del veguer es va qualificar amb el nom de vegueria. El nombre de vegueries va anar augmentant fins a consolidar-se en tot el principat català com demarcació bàsica de l'administració territorial.

A la fi del segle XII, el nombre de vegueries era de 10, augmentant fins al segle XIV, quan en temps de Jaume II de Catalunya-Aragó estava dividit en les vegueries de:

• Tortosa
• Camp de Tarragona
• Montblanc
• Barcelona (amb la sotsvegueria del Vallès)
• Osona
• Berguedà (amb la sotsvegueria del veguer de Manresa)
• Bages (amb la sotsvegueria del Moianés)
• Vilafranca del Penedès (amb la sotsvegueria d'Igualada)
• Girona
• Besalú
• Campodron
• La Ral
• Ripollès
• Tàrrega
• Lleida (amb la sotsvegueria de Balaguer)
• Cervera (amb les sotsvegueries d'Agramunt i Prats del Rei)
• Ribagorça
• Pallars
• Camarasa
• Rosselló (amb la sotsvegueria de Vallespir)
• Conflent (amb la sotsvegueria de Capcir)
• Cerdanya (amb les sotsvegueries de Ribes i Baridà)

Durant el segle XVI van aparèixer a més les vegueries de:

• Urgell
• Balaguer
• Agramunt
• Lluçanès

Mapa francès de 1703 que contempla la divisió del Principat de Catalunya en vegueries
i reprodueix el plànol de 12 places fortes.


Al segle XVII, amb el Tractat dels Pirineus (1659), la Cerdanya es va dividir entre les monarquies francesa i hispànica, perdent llavors la part de l'Alta Cerdanya que pertanyia a la vegueria de Puigcerdà.

Les vegueries van sorgir igualment en la Occitània, sent la Fenolleda una vegueria depenent de Carcasona.

L'unió de Catalunya i Aragó no va produir ni una fusió orgànica ni una centralizació administrativa, actuant els mandataris aragonesos i catalans per separat segons la demarcació territorial de cadascun. A Mallorca, les demarcacions tampoc van prendre mai el nom de vegueries.