Des de que els carolingis van iniciar la conquesta de terres catalanes (començant an l'any 785 amb el lliurament de l'Urgell i Girona a Carlemany), van utilitzar per a governar-les a mandataris hispano-gots de confiança i a nobles francs que, actuaven amb el títol de comtes.

Fins el 820 els principals comtats van ser governats per terratenens indígenes, sent substituïts per francs, quan el rei Lluís el Piadós va tractar de consolidar l'unitat del seu imperi.

Va ser d'aquesta manera com tots els comtats de l'anomenada Catalunya Vella van quedar governats per comtes francs fins al 870, sent representants dels reis francs.

A partir de la ruptura, a l'any 986, del comte Borrel II de Barcelona amb el domini franc de Lluís V, es va aconseguir una autonomia plena, reconeguda oficialment al 1258 amb el Tractat de Corbeil.


Dintre de la jerarquia política de les institucions comtals, després dels comtes venien els vescomtes (representants del comte en una demarcació) que exercien les funcions diplomàtiques, militars i judicials.

Els noms originals dels vescomtes eren missus comitis, vice-dominus i vice-comes, imposant-se finalment aquest últim.

A partir del segle X els vescomtes tenien el poder de convertir el seu títol en hereditari, encara que sempre depenents de la figura del comte.




Pàgina del còdex denominat "Llibre Verd" que conté els "Usatges", les "Constitucions de Catalunya" i els privilegis de la ciutat de Barcelona". Segle XIV. Arxiu Històric de la Ciutat - Barcelona.