L'art de construir ponts té el seu origen en la mateixa prehistòria. Pot dir-se que neix quan un bon dia se li va ocórrer a l'home prehistòric derrocar un arbre en forma que, al caure, enllacés les dues riberes d'un corrent sobre la qual desitjava establir un gual. La genial ocurrència li eximia d'esperar que la caiguda casual d'un arbre li proporcionés un pont fortuït. També va utilitzar l'home primitiu lloses de pedra per a salvar els corrents de petita amplària quan no havia arbres a mà. Quant a la ciència d'erigir ponts, no es remunta més enllà d'un segle i neix precisament a l'establir-se els principis que permetien conformar cada component a les fatigues que li sotmetessin les càrregues.


L'art de construir ponts no va experimentar canvis substancials durant més de 2000 anys. La pedra i la fusta eren utilitzades en temps napoleònics de manera similar a com ho van fer en època de Julio Cèsar i fins i tot molt temps abans. Fins a finals del segle XVIII no es va poder obtenir ferro colat i forjat a preus que fessin d'ell un material estructural assequible i va caldre esperar gairebé altre segle que pogués emprar-se l'acer en condicions econòmiques.

Igual que ocorre en la majoria dels casos, la construcció de ponts ha evolucionat paral·lelament a la necessitat que d'ells se sentia. Va rebre el seu primer gran impuls en els temps que Roma dominava la major part del món conegut. A mesura que les seves legions conquistaven nous països, anaven aixecant en el seu camí ponts de fusta més o menys permanents; quan van construir les seves calçades pavimentades, van alçar ponts de pedra llaurada. La xarxa de comunicacions de l'Imperi Romà va arribar a sumar 90000 km d'excel·lents carreteres.

A la caiguda de l'Imperi va sofrir l'art una greu reculada, que va durar més de sis segles. Si els romans van tendir ponts per a salvar obstacles a la seva expansió, l'home medieval veia en els rius una defensa natural contra les invasions. El pont era, per tant, un punt feble en el sistema defensiu feudal. Per tal motiu molts ponts van ser desmantellats i els pocs construïts estaven defensats per fortificacions. A finals de la baixa Edat Mitjana va renéixer l'activitat constructiva, principalment gràcies a la labor dels Germans del Pont, branca benedictina. El progrés va continuar ininterrompudament fins a començaments del segle XIX.



Simbolisme

Des del punt de vista del simbolisme romànic el pont romànic i per extensió tot pont medieval, amb la seva característica forma té una expressió espiritual lligada a la transició entre dos estats espirituals.

Segons l'expert en simbolisme J. Cobreros "Les dues ribes representen dos estats diferents de l'ésser, vinculats pel fil fi que és el pont... El pas del pont no serà altra cosa que el recorregut de l'eix, mitjançant el qual s'uneixen els diferents estats. Es passa així del sentit més horitzontal, com pot ser el pont concebut com línia que uneix dues ribes, al sentit estrictament vertical d'eix del Món.. Això explica en l'ordre constructiu els acusats pendents de molts grans ponts medievals. Perquè tots aquests ponts amb perfil de "llom d'ase" no estan buscant altra cosa que la verticalitat..."