Els castells i recintes fortificats que trobem en les zones muntanyenques, al contrari que els situats en zones més planes i reconquerides posteriorment, responen en la seva majoria al criteri de castro roquer (castrum), concebuts com casa-fortalesa del senyor, tinent de les terres que els circumdaven, i alçats amb una fi primordialment de defensa, a causa de les abundants guerres territorials.

La combinació de les funcions de casa i fortalesa d'aquests recintes (no oblidem que es tracta dels primers castells construïts entre els segles IX i XIII), era una forma més primitiva d'erigir les construccions que en segles posteriors, a causa del problema de la celeritat necessària a consolidar l'assentament, prestant-se per això menys atenció a l'habitabilitat que a la defensa.

Per descomptat, l'espectacularitat i la grandària d'aquest tipus de castells, no hem de buscar-la, per tant, en paràmetres de simetria i magnitud com els que podem trobar en altres zones menys acinglerades de la nostra geografia i consolidades posteriorment.
La factura i presència dels castros roquers ens enlluerna pels seus emplaçaments, antiguitat i estratègia constructiva, que permetia anar guanyant valls transversals i organitzant després de si un territori per al qual s'estava escrivint una nova història.