Mirall dels antecedents del nostre país, els castells ens revelen, possiblement com cap altra mostra arquitectònica heretada, el patrimoni històric de la terra i de les gents, i són capaces de sintetitzar, en pocs metres de terreny, centenars d'anys d'evolució, llegats i sensacions no viscudes, però no per això freqüentment imaginades i traslladades a la nostra memòria.

Els castells, o fins i tot les solitàries ruïnes d'ells, ens parlen de contes d'honor, de relats de guerra, d'herència, de misèria i grandesa, de passat proper i, en aquests dies, d'ànsies d'identitat i pertinença.

Catalunya ens obsequia, a nadius i visitants, amb innombrables mostres de la història i retalls del nostre passat, en una impressionant fonoteca de sons de l'Edat Mitjana que, des dels alts rocs de la nostra geografia, ens relaten aquestes construccions de pedra que ens dominen i ens custodien quan recorrem les seves valls, de la mateixa manera, i amb la mateixa solemnitat que fa mil anys.



Després de la primavera de l'any 711, els musulmans van obrir les portes de la península, sotmetent a l'islam a la seva població hispanovisigoda, les restes de la noblesa es van sumar als habitants de les terres del Pirineu, on la possibilitat de resistència era més viable.

Tenim doncs una petita comunitat pirinenca que sobreviu, amb l'acostumada vida agrícola i pastoril, a retaguardia d'una línia de defensa, a força de petits castros (castrum) roquers, emparada cultural i econòmicament entorn dels antiguíssims monestirs hereus de la tradició religiosa hispanovisigoda.

En la mesura que el concepte de "Reconquesta" anava cobrant força, s'anaven consolidant els comtats, i s'arravassaven a les musulmanes valls i territoris, els castros o castells anaven delimitant i protegint tots aquells enclavaments recuperats a l'islam.

Tenim doncs, en el territori, nombrosos vestigis en forma de torres i cases fortificades, castells i muralles que avui podem contemplar, amb major o menor esplendor, però sempre amb el brau sabor de les mans que els van alçar.

Una herència de pedra que, des de www.vegueries.com, volem apropar als nostres visitants.


Ressenya històrica:
El terme "castell" prové del llatí castrum (castro o campament fortificat) i del seu diminutiu castellum que fa referència a una posició fortificada. Els senyors d'aquests castellum eren anomenats castlans (castellans), paraula que pogué derivar en catalans i, donada la gran abundància de castells en el país, el territori fora anomenat Catalunya (o terra dels castlans).
De la mateixa manera que Castella va venir a significar "terra de castells", Catalunya significaria "terra de castlans".


Pròleg i textos: César Espona