A partir de 1940 sorgeixen a Catalunya els primers moviments clandestins d'oposició al nou règim: el PSUC, el maquis i el Front Nacional de Catalunya, on tota manifestació de nacionalisme i ús de la llengua catalana són reprimits severament.

La policia alemanya (Gestapo) fa presoner a Lluís Companys (President de la Generalitat) a França i el lliura al govern espanyol, sent afusellat al castell de Montjuïc.

El conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial acaba el 1945 amb la divisió del territori alemany, i es crea l'ONU com a organisme de garantia de pau que condemna el règim polític espanyol i li nega l'ingrés a l'organització, començant per a Espanya un llarg període d'aïllament polític.

Durante el període de dictadura, la Generalitat continua a l'exili nomenant president a Josep Tarradelles al 1954.

També apareixen en aquests anys diferents manifestacions i protestes col·lectives contra el règim i diversos canvis internacionals, que influeixen en una necessitat del dictador de presentar una imatge més democràtica.


El 1964, al barri de Sants de Barcelona, es constitueix el sindicat clandestí Comissions Obreres per lluitar contra el sindicalisme vertical imposat pel règim.

Altres moviments assemblearis van sorgint en els anys següents amb la debilitació del règim, i encara que reprimits per la policia, van guanyant adeptes en la societat.

El 1973, l'organització terrorista ETA assassina a Madrid al president del govern Luís Carrero Blanco, possible successor del general Franco que ja patia una llarga malaltia.

El 20 de novembre de 1975 mor Franco a Madrid i Joan Carles de Borbó és proclamat rei d'Espanya en un ambient de gran espectació política.