A la mort sense descendència d'Alfons el Batallador (1134) rei d'Aragó i Navarra, es va plantejar una important crisi successòria, ja que el rei en el seu testament deixava els seus regnes a les ordres militars del Sant Sepulcre, l'Hospital i el Tremp.

La noblesa i la família real aragonesa es van manifestar en contra de les últimes voluntats del seu monarca i van buscar el familiar més proper a la figura del seu germà Ramir el Monjo, bisbe de Roda (Ribagorça), que va haver d'abandonar els seus vots i casar amb Agnés de Poitiers (néta del comte de Tolosa), naixent la seva filla Petronella en 1136.

A partir d'aquest moment tant el rei de Castella com el comte de Barcelona van iniciar gestions diplomàtiques per obtenir la mà de la princesa i unir-se a Aragó.

Finalmente l'11 d'agost del 1137 es van celebrar les esposalles del comte de Barcelona Ramón Berenguer IV amb Petronella, obtenint el comte el títol de princep d'Aragó, sense renunciar al títol comtal.

En 1147 Ramón Berenguer IV, conjuntament amb el rei de Castella, realitzen diverses expedicions per terres andaluses fins a Almeria, i també incursions pel regne de Múrcia.

En 1148 conquesta el regne de Tortosa, amb ajuda de les milícies genoveses, un any després conquereix el regne de Lleida, també en poder musulmà, completant així l'unificació del territori del principat, sumant als territoris ja heretats de la Catalunya Vella els nous conquerits anomenats la Catalunya Nova. Al tractat de Tudellén (1151) es repartiran les zones d'influència a la península entre els regnes de Castella i Aragó.

En 1162, després de la mort de Ramón Berenguer IV, el seu fill Alfonso és proclamat el primer comte-rei, casant als 20 anys amb Sancha de Castella. Aquest monarca va consolidar l'incorporació a la corona de la Provença i el Rosselló.

Per una altra part, des del Concili herètic del 1167, es van formar els bisbats càtars que van anar difonent una nova doctrina, atractiva per la seva simplicitat i per la pobresa dels seus membres, molt contrastada amb la vida opulenta d'una part del clericat catòlic.

Establerts a l'Occitània francesa i en algunes àrees de Catalunya, van causar recel a les institucions catòliques, desembocant la situació que el successor del rei Alfons, Pere II, pressionat políticament pel papa Inocenci III, els expulsés i perseguís enmig d'una dualitat personal, morint a la Batalla de Muret (1213) i perdent els dominis occitans.

Alfons I el Cast i Ramón de Caldes. Liber Feudorum Maior. (Arxiu de la Corona d'Aragó)

Comtat d'Aragó Aznar I    ¿-838 Galindo I Aznárez ¿-? Garcia ¿-? Aznar II Galíndez ¿-? Galindo II Aznárez ¿-? Andregoto Galíndez ¿-? Unió al Regne de Navarra 970-1035   Regne d'Aragó Casa de Navarra Ramir I 1035-1063 Sanç I Ramírez 1063-1094 Pere I 1094-1104 Alfons I el Batallador 1104-1134 Ramir II el Monjo 1134-1137 Petronella 1137-1162   Casa Barcelona: Unió catalana-aragonesa Alfons II 1162-1196 Pere II 1196-1213 Jaume I el Conqueridor 1213-1276 Pere III el Gran 1276-1285 Alfons III el Liberal 1285-1291 Jaume II el Just 1291-1327 Alfons IV el Benigne 1327-1336 Pere IV el Cerimoniós 1336-1387 Joan I el Caçador 1387-1396 Martí I l'Humà 1396-1410 Interregne 1410-1412   Casa de Trastàmara Ferran I d'Antequera 1412-1416 Alfons V el Magnànim 1416-1458 Joan II 1458-1479 Ferran II el Catòlic 1479-1516 Aragó pasa a la casa d'Habsburg 1516