Catalunya disposa d'una gran riquesa de balls que es manifesten com una part més de les festes, encara que la dansa que destaca sobre la resta és la sardana.

La sardana és originària de les comarques de l'Empordà i de la Selva, sent molt antiga, ja que al Llibre Vermell del segle XIV ja apareixen les primeres referències, encara que la sardana com a tal apareixerà al segle XVI, estenent-se per tot el territori català al XIX.

És una dansa pròpia de diumenges i festius, tant a les grans ciutats com als pobles.

El conjunt instrumental que les interpreta és la cobla, composta d'onze músics i dotze instruments, on predominen els de vent (un flabiol, un tamborí, dos tibles, dos tenores, dos cornetins o trompetes, dos fiscorns, un trombó i un contrabaix).

El repertori és molt extens, encara que destaquen "La sardana dels monjos" i "La santa espina", aquesta última prohibida després de la Guerra Civil per la seva popularitat.

La sardana es compon de dues parts, la primera anomenada "curts" i la segona "llargs". Els dansaires s'agafen de les mans formant un cercle de cara al centre, i es mouen de costat mentre marquen els compassos de la música amb la punta dels peus.

El nombre de dansaires és il·limitat i qualsevol pot entrar al cercle, sempre a l'esquerra de l'home.

Entre els sardanistes més importants està Pep Ventura, músic empordanés, que va compondre més de 400 sardanes i va introduir algunes reformes.

Transcrivim alguns versos de Joan Maragall: