La llegenda apareix per primera vegada a l'any 1550 en una crònica publicada a la ciutat de València, i va anar àmpliament difosa durant el romanticisme per Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer i Antoni Bori i Fontestà.

Precisament aquest últim autor en el seu llibre "Lo trobador català" (1892) diu:



El rei de França decideix demanar ajuda al comte de Barcelona, "el valent Jofre el Pelós". Aquest respon, complint el seu deure fidelitat feudal, detenint l'envestida dels normands que es baten en retirada, però el comte és ferit al pit amb una llança, i traslladat a la seva tenda.

El rei Carles el Calb ho visita i li agraeix la seva ajuda, però el veu trist mirant el seu escut i li pregunta perquè està trist, si els normands han estat vençuts. El comte li respon:

No em reca, no, el cop de llança que dessagna tot mon cos. El que em reca i cor-me-lliga és veure llis mon escut sense cap blasó que diga els honors que he merescut. Llavors, el rei de seguida s'acosta al llit del valent; xopa els dits en sa ferida i així li diu dolçament: -Amb sang del cor a la guerrra haveu guanyat el blasó; quan torneu a vostra terra brodeu-lo en vostre pendó. I passant quatre ditades del brau Jofre en l'escut blanc, hi deixava senyalades les quatre barres de sang.