Roda de Barà es troba en una zona privilegiada de la Costa Daurada, a 20 minuts de Tarragona y prop de poblacions com Calafell, El Vendrell i Torredembarra.
Des de l’època romana Roda de Barà ha esdevingut un punt molt important de comunicació, ja que es trobava prop de l’antiga Via Augusta, i la història i el pas dels anys han convertit Roda de Barà en el bell municipi que és ara deixant una empremta inesborrable en el patrimoni cultural i en el tarannà dels seus habitants.
Les seves espectaculars platges de fina sorra daurada, l’atractiu del seu patrimoni cultural, les seves places i carrerons, els seus encisadors racons, han convertit Roda de Barà en un enclavament turístic destacat de la Costa Daurada.
RUTES TURÍSTIQUES
Arc de Barà
Dues vegades mil•lenari, construït pels romans el segle I a.C., l’Arc de Barà és un dels arcs triomfals romans més ben conservats del món. Té un sol portal i dues pilastres corínties a cada costat.
La seva mida es de 12,28 metres d’alçada, per 12 metres d’amplada i 2,34 m de gruix. L’amplada del portal és de 4,87 metres.
Construït en honor a l’emperador August, en el seu origen potser es deia Arc d’August, o potser Arc de la Via Augusta, ja que el topònim de Barà no el va adquirir fins l’edat mitjana, quan en aquell indret s’hi va construir l’important Castell de Barà que va donar nom a tota la contrada.
Monument Nacional, proclamat pel govern espanyol a petició de Tarragona, l’any 1926.
El Roc de Sant Gaietà
Poble típic de pescadors, d’estil Mediterrani, situat a Roda de Barà, davant del mar, anomenat “Roc de Sant Gaietà”, que es va començar a construir l’any 1964 i va finalitzar l’any 1972.
La idea va ser un complement ideal entre el seu promotor, Gaietà Bori Tallada, i el seu constructor, Josep M. Fortuny Rodríguez.
Una societat hispano-belga, formada por Rene Vandemeuter i Pedro Sureda, va comprar diverses finques per a construir la urbanització. La seva idea, en principi, era edificar sobre les roques un poble de pescadors.
Van fer cases d’apartaments a primera línia de mar, dissenyades amb l’estil dels pobles van fer patis granadins, andalusos i sevillans, que va ser complemantats amb construccions i ornamentacions d’estil Romànic, Àrab, Gòtic i d’altres zones de la geografia espanyola, donant-li un aire de “poble típic” al que popularment anomenaven “Poble Espanyol”. Van construir també un moll, que encara segueix funcionant, i el “Club Marítim Roc de Sant Gaietà”, actualment “Centre Cívic La Roca Foradada” propietat de l’Ajuntament de Roda de Barà.
Del Roc de Sant Gaietà hi ressalten les reixes i portes de ferro forjat, la pedra de la cantera romana del Mèdol de Tarragona dels pilars i façanes, així com els marcs dels voltants de les finestres que van ser recuperats d’antigues masies i d’altres tipus de cases abandonades. Aquests marcs, que estaven en molt mal estat pel pas del temps, van ser restaurats pel gran artista i amic Pep Gasol.
L’Ermita de la Mare de Déu de Barà
En un indret de bellesa extraordinària, damunt dels penya-segats d’un petit promontori banyat per la Mediterrània, s’hi troba l’ermita de la Mare de Déu de Barà. A baix una caleta on fa més de 1000 anys hi recalaven les barques d’un poblet de pescadors, i a dalt un castell, Castell de Barà, documentat el segle XI, protegia el poblat. I al costat l’esglesieta del poblat.
Era l’Església de Sant Pere, amb una imatge de la Mare de Déu, molt venerada en aquell entorn. Diuen que va ser trobada a l’aigua, en una roca anomenada “roca plana”, que l’havia perdut un veler que la portava com a imatge protectora, segons el costum d’aquells temps. Un llibre del segle XVII ja ens parla d’aquesta imatge.
Del segle XVIII es coneix una reconstrucció de la malmesa esglesieta antiga transformant-la en l’actual ermita, que ara té 275 any, bé que l’anterior en tindria més de 1000. Un retaule de l’antiga església del mestre Peralta (segle XV), és avui en el Museu de la Catedral de Tarragona. Té pintat un Sant Pere i diverses escenes de la seva vida.
La imatge original de la Mare de Déu, cremada l’any 1936, fou substituïda per una altra l’any 1939, que és la venerada actualment. La façana de pedra de l’ermita té trets explícits del barroc, tot i la seva austeritat decorativa.
Campanar d’espadanya d’un sol ull amb campana. Planta rectangular, d’una sola nau. Presbiteri en la banda sud, damunt dels penya-segats, amb dues escalinates en l’absis per a l’accés al cambril de la Mare de Déu, i un retaule modern amb pintures d’escenes de la vida de la Mare de Déu.
La Capella Modernista de Josep Mª Jujol
Josep Mª Jujol i Gibert (1879-1949). Famós arquitecte, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i col•laborador d’Antoni Gaudí durant 20 anys. Per la província de Tarragona hi trobem diverses obres i afortunadament també a Roda de Barà. Vingué a Roda l’any 1934, a l’antic Mas Carreras, on va fer-hi diversos treballs, junt amb l’altar major de l’església del poble.
Petita capella decorada per l’ingeni jujolià, amb abundants detalls pictòrics, sanefes, inscripcions bíbliques i bells contrasts diversos, denominada pels colors blaus i els vermells, on tots els elements han estat estudiats, llums, llànties, bancs, portes, mesa i creu de l’altar, falses columnes, i canelobres. L’absis, profusament ornamentat, inclou quatre petits vitralls i és presidit per una imatge del Jesús de les Benaurances, (la mestressa de la casa es deia Bonaventura).
La façana de la capella té damunt la porta una petita imatge de la Mare de Déu de Lourdes, i a dalt un campanaret d’espadanya amb la seva campana. És una joia de l’arquitectura artística de Roda. Es pot visitar al carrer Reina Fabiola de la Urbanització Barà.
Església Parroquial de Sant Bartomeu
Consagrada a l’Apòstol Sant Bartomeu, existia ja el segle XI i la trobem documentada des del segle XIII. L’església del segle del XIII es desconeix com era, perquè durant el segle XVII se’n va reconstruir una de nova en el seu lloc, petita però suficient pels 100 habitants del poble d’aquella època.
A finals del segle XIX, amb una població d’uns 775 habitants, l’església quedava insuficient, rao per la qual s’hi va fer una ampliació de 10 metres en la seva llargada i s’hi va construir l’actual campanar octogonal, esvelt, prim i alt. Tant la façana de l’església, d’un 12 metres d’alçada, com el campanar, de 32 metres, són de pedra. El campanar té tres campanes i rellotge elèctric que toca els quarts amb la campana petita i les hores amb la mitjana. La nova església tenia altar major i dos altars més per banda. Però tota la imatgeria, retaules i restants signes del culte foren cremats els dies de la revolució de l’any 1936. Acabada la guerra es feu l’oportuna restauració. Més recentment (1997) s’ha fet una nova restauració de l’interior, on s'ha suprimit les capelles laterals, aportant major amplitud en els espais interiors. S’ha instal•lat una nova capella per al Santíssim, on abans hi havia la sagristia i s’ha traslladat la sagristia a una zona disponible de la casa rectoral. La mesa de marbre marró de l’altar major, el seu paviment també de marbre, la urna-sagrari del Santíssim i el cancell de l’entrada són de disseny de l’arquitecte J.Mª Jujol. Tant la façana de l’església com el seu campanar són d’un bell estil renaixentista, igual que el nou retaule de l’any 1949 de l’altar major.
Casal Municipal de Cultura “Les Monges”
Al bell mig del casc antic del poble, en plena pujada del carrer Major, hi ha una antiga casa pairal, que avui tothom coneix pel nom de “Les Monges”, perquè durant 70 anys havia estat una escola primària d’un convent de monges. L’any 1959 les monges van marxar.
El bell campanar d’espadanya, amb la seva campaneta, proporciona a la casa una imatge encantadora, molt típica de Roda de Barà i ha estat objectiu reiterat dels pintors del paisatge urbà, de fotografies i de postals. És un edifici de tres plantes, d’un 500 m2 cada una, (uns 1500 m2 de superfície total coberta), més uns 250 m2 de pati obert. La planta baixa té una sala d’actes i per assajar els grups corals i el racó de la música; una espaiosa sala per a exposicions, i un interessant local per a teatre infantil. Hi ha una escala interior que comunica els tres pisos i el primer pis disposa d’una sala d’activitats.
El Mirador Pujol de la Morella
En un diccionari geogràfic madrileny de 1849, s’explica que Roda és una localitat de Tarragona situada “entre montañas” i “con buena ventilación”, i, entre altres curiositats d’interès, diu que es troba “cerca del llamado Puchol de la Morella”. Deduïm per tant que l’actual Mirador del Pujol de la Morella, fa més de 150 anys que ja s’anomenava així, i que ja aleshores era un lloc singular. El Mirador és a la punta d’una muntanya de Roda de 172 metres d’alçada, situada al nord del nucli antic del poble, darrere de l’últim carrer, com si fos la muntanya guardiana o protectora del municipi, preludi de la llarga serralada muntanyosa de tota la zona nord del terme municipal. S’hi pot anar traspassant el pont de la via i pujant per l’Avinguda de la Manxa, fins dalt de la muntanya.
La Torre del Cucurull
Aixecada a la part meridional de la muntanya dels Molins sobre un turonet com a torre de defensa i vigilància s’alça la torre del Cucurull.
El Cucurull ha esdevingut tradicionalment, i encara ho és avui, un lloc excel•lent per anar-hi d’excursió. La estona de pujada que hi ha des del peu de la muntanya es veu compensada per la vista que des d’aquest punt es descobreix de tot el litoral rodenc i part del tarragoní.
Existeixen moltes teories sobre la seva funcionalitat. Algunes fonts apunten a la possibilitat que la torre del Cucurull fos un vestigi de l’antic castell de Roda. Les seves característiques i llur emplaçament avalarien aquesta hipòtesi. No obstant, segons un document del cartulari de Sant Cugat datat el 1088 la torre del Cucurull, junt a la del Mas den Nin haurien estat els límits meridionals del castell d’Albinyana. Fos com fos, la guaita del Cucurull estaria vinculada a la repoblació cristiana del Baix Gaià portada a terme al llard del segle XI que va comportar la construcció de moltes fortificacions en diversos indrets de la zona.
Durant els segles següents i fins al XIX la torre del Cucurull hauria estat anomenada com la torreta. Aquesta denominació estaria relacionada amb l’existència d’una altra torre coneguda segons la documentació com la torrota, situada en un punt més elevat del turó de Berà, avui ja desapareguda.
Fa uns anys, amb la Llei de Patrimoni Cultural Català, va ser catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional fet que constata el seu elevat valor patrimonial i que ens recorda la necessitat de la seva rehabilitació, principalment després de l’esfondrament d’un fragment del mur del primer pis al 2003, ja que es tracta sense dubte d’un dels vestigis històrics més importants de Roda.
La Pedrera de l’Elies
La pedrera de l’Elies és una explotació a l’aire lliure formada per dos fronts separats per una cinquantena de metres. El més gran ocupa una superfície de més de 6.500 m2 i conserva en un dels seus extrems les restes d’un forn de calç. El més petit, d’uns 750 m2, presenta marques de barrinades. Es creu que va ser d’aquesta pedrera d’on va sortir la pedra per bastir originàriament l’Arc de Berà i per a les seves posteriors restauracions.
A finals del segle XIX s’hi va fer a la vora un desvio de la línia del ferrocarril per tal de carregar la seva pedra, la qual es diu que va ser emprada per a diverses infraestructures ferroviàries, com ara la construcció dels murs de contenció de la rasa de la via del tren del carrer Aragó de Barcelona. La pedrera de l’Elies va ser explotada fins a mitjans del segle XX.
Avui en dia, l’espai destaca per les nombroses marques del procés d’extracció de la pedra que encara hi són ben visibles, la qual cosa li atorga un enorme potencial didàctic. D’aquesta manera, passejant pel seu interior podem contemplar les restes de grans blocs de pedra en fase d’extracció, els indicis de blocs extrets, forats per a encabir tascons o falques, petits canals i marques paral•leles de pics.
L’any 1986 la pedrera va ser declarada Espai Lliure d’Interès Arqueològic. Aquesta protecció especial es va mantenir en el Pla General d’Ordenació Urbana vigent. Actualment els terrenys són de titularitat municipal.
