Situat en la vall del Bolès (Bula) -a la carretera que comunica Bula de Ternera amb Bula d’Amunt-, al cor de boscos d'alzines, Santa Margarida de Serrabona és una església fundada al segle X o XI que és esmentada en els arxius a partir de l'any 1069. El 1082, sota el patrocini de senyors locals i del vescomte de Conflent que li donen béns i rendes, la instal·lació d'una comunitat hi és decidida, segons la regla de Sant Agustí.
Llavors, s'alça una desavinença entre els fundadors i el bisbe d'Elna, revelador de les tensions generades per la "reforma gregoriana", que voldria sostreure les funcions religioses a l'autoritat dels laics. El bisbe pretén reservar-se l'anomenament del prior, però els rics fundadors refusen. Un compromís és trobat, sols els canonges elegiran llur cap.
 |
 |
|
| Torre-campanar de 18 metres | Portal d’entrada a la nau lateral |
Els religiosos agustins fan vida comunitària, com monjos, però també asseguren el servei parroquial. En la primera meitat del segle XII, al costat de l'església, construeixen llocs que els són propis : claustre, sala capitular, refetor, dormitori, etc,… i doten el priorat d'un adorn esculpit.
70 anys passen abans que l'església rural se metamorfosi en priorat. L'any 1151 té lloc la consagració del nou edifici, en presència de bisbes i d'abats. L'evocació d'aquesta cerimònia és materialitzada per creus gravades dins les parets de la nau i de l'àbsida.
La gran crisi econòmica i demogràfica del segle XIV enceta l'acabament del priorat.
A l'afebliment dels recursos, s'afegeix la falta de disciplina. La vida en comunitat ha deixat plaça a cel·les individuals. L'any 1448, un prior és deposat per "crims enormes", dels quals ignorem la natura.
L'any 1592, tots els priorats agustins d'Espanya són suprimits. Un any més tard, el priorat i els seus béns són donats a la nova diòcesi de Solsona que el conservarà fins el 1896. L'aplicació d'aquesta decisió és efectiva el 1612, a la mort de Jaume Serra, darrer prior de Serrabona.
L'església de Santa Maria roman durant dos segles la parròquia del llogaret de Serrabona.
S'assenyala que pastors i ramats se refugien ocasionalment en el claustre o dins l'església. El 1819, una part de la nau s'esboldrega. L'any 1822, el municipi de Serrabona, pobre i despoblat, és suprimit.
Remarcada pels arqueòlegs, Prosper Mérimée la visita l'any 1834 : esdevé un dels tot primers "monuments històrics".
Claustre
A partir de l'any 1836, les primeres obres de consolidació són realitzades, completades al segle XX per nombroses campanyes de restauració, que van a assegurar el salvament definitiu de l'edifici. Ofert al departament dels Pirineus Orientals per la família Jonqueres d'Oriola l'any 1968, el priorat de Serrabona, des d'aquesta data, és obert al públic.
Un bri d’arquitectura
La primera església de Serrabona era constituïda d'una nau única, amb volta de canó apuntada. La implantació de la comunitat de canonges origina, al segle XII, importants obres de transformació.
La capçalera primitiva és reemplaçada per un creuer i tres àbsides. Una àbsida major, sortint a l'exterior, és flanquejada de dues absidioles encloses en les parets. Els edificadors també van alçar una segona nau al nord i un campanar ; al sud, una galeria claustre i un edifici d'angle que comprèn tres sales superposades.
Les parets espesses de la nau són fetes de llosa local tallades a totxos allargats. L'aparell de la segona construcció és més elaborat, constituït de blocs grossos d'esquist tallats i ajustats amb cura.
A Serrabona, les escultures del claustre, de la portalada, de la finestra absidal i de la tribuna són enterament afaiçonades en marbre rosa de Conflent. Fan un contrast sorprenent amb el verd gris de l'esquist.
 |
 |
|
| Columnes i arcs a la cripta | Absis de l’església |
Una particularitat - La tribuna
La tribuna és considerada com l'exemple més destacat de treball d'escultura per l'època romànica en país català. La qualitat del material, el marbre de Conflent, contribueix a magnificar l'obra mestra dels artistes sense nom que la van fer, sens dubte poc abans de l'any 1150.
Tres arcades dominades per una cornisa componen la façana. El seu aspecte cisellat de feble relleu s'oposa als capitells d'alt relleu. La façana reprèn en el seu decorat els símbols cristians trets del text de l'Apocalipsi, als carcanyols entre els arcs.
A l'extremitat, dos àngels amb les mans obertes, llurs ales cobrint llur cos. El lleó, símbol de Marc, és col·locat a costat de l'àguila de Joan. A l'oposat, el brau, símbol de Lluc és a prop de l'home alat de Mateu. Aquestes quatre representacions envolten la imatge del Crist, representat sota els trets de l'Anyell, disposat en una mandorla. Entorn d'aquest missatge, un decorat vegetal variat, de palmetes, de roses de quatre pètals i de sanefes, ocupa tota la superfície.
Una diferència de qualitat s'ha de destacar entre l'àguila i el lleó d'una banda, i el brau i l'home d'altra banda. Aquesta remarca val també per les escultures dels dos pilars que sostenen la façana. Tenen, però, una mateixa composició i subjectes veïns, un xic enigmàtics.
A l'excepció d'un capitell que posa en escena Sant Miquel matant el drac, l'escultura de Serrabona no és pas narrativa sinó simbòlica. Lleons ocupen els angles dels capitells, àguiles, simis i altres animals fantàstics completen aquest bestiari estrany.
Alguns aspectes d'aquest decorat esculpit mostren que els artistes de l'època romànica posaven a fonts d'inspiració eixides dels intercanvis culturals del conjunt de les vores del Mediterrani.
