Pratdip és conegut per la gent de la rodalia i del mateix poble com "El Prat".
La població va pertànyer des del primer moment a la Baronia d’Entença i després al Comtat de Prades, seguint les vicissituds històriques d’aquest comtat, com totes les poblacions que l’integraven. Aquest fet sembla ser que provocà una certa dependència de Tivissa perquè hi mantenia alguns drets el bisbe de Barcelona.
Les primeres referències documentals es troben a les butlles del papa Anastasi IV, l´any 1154, i de Celestí III, l´any 1194. A l´exterior de l´església hi ha una pedra sepulcral de jacobus de Carcassona, amb la data de 1238.
 |
 |
|
| Torre del Capet | Absis de l’església amb altra torre al fons |
Entre les construccions més notables que conserva el poble, cal destacar l´església parroquial de Santa Maria, de volta gòtica, amb absis i portalada romànics. Fou restaurada el 1959.
Hi ha restes del castell encimbellat damunt del poble. Es conserven també restes de les muralles, algunes dins les cases, i també restes de les torres. Una d'aquestes torres, la del Capet, amb l´arc del portal, era utilitzat com a presó.
Sota el castell hi ha el Molí de més Amunt que, segons la tradició, guarda enterrats els tresors d´un francès dins d´una pell de cabra. El molí té adossada una torre de defensa.
A uns 4 km. del poble hi ha el santuari de Santa Marina, edifici gran, voltat de xiprers, vora el qual brolla una font. Té adossades tres o quatre cases, antigues hostaleries, existents ja en el segle XIX.
Castell de Pratdip
La llegenda del Dip
De les llegendes que s´expliquen al Prat, la més famosa i distintiva és la del "Dip", tant és així que el dip dóna nom al poble i vida a l'escut.
Segons diu la tradició, els dips eren uns gossets de color fosc que vivien pels voltants del poble. De vegades, seguien els traginers durant la nit, i aquells homes esparverats només distingien, entre la foscor, uns ulls ferotges que els escodrinyaven. D’altres vegades, feien estralls en el bestiar i aleshores es limitaven a veure's la sang de les seves víctimes, un fet que els va donar fama vampírica.
No se sap que mai se'n capturés o matés cap, però en algun moment del segle XIX desaparegueren per sempre.
Aquests animalons emblemàtics ja eren representats en el retaule de Sta. Marina de 1602 i també en el de 1730. En aquest darrer, sobre un fons daurat, es retallava el relleu negre del dip, amb la cua aixecada i una llengua rogenca que sortia de l’amenaçadora boca, conferint-li un aspecte diabòlic. També s´utilitza en el segell municipal des de 1700. Avui el monument al dip de l’entrada del poble ofereix una imatge més amigable d´aquests llegendaris gossos "vampirs".
