L'art pre-romànic dels segles IX i X, encara que es va caracteritzar per la seva escassa decoració i pobresa de materials, van poder treure profit dels arcs i de les primeres pintures murals (Sant Miquel de Cuixà). Les primeres mostres arquitectòniques pre-romàniques són petites esglésies de tradició carolíngia i mossàrab, com la de Sant Quirze de Pedret.

A partir de l'any 1000 l'estil i els mètodes constructius van consolidant un estil autòcton, caracteritzat per la monumentalidad i l'estructura dels edificis (Monestir de Sant Pere de Rodes), emprant plantes d'una o diverses naus, absis i torres de campanar adossades, amb l'arc de mig punt i la volta de canó com denominador comú. Comencen també a substituir-se els mosaics per pintures murals amb la tècnica del fresc.

L'escultura i la pintura van integrant-se en l'arquitectura amb una finalitat decorativa i didàctica i, en un intent de l'església de propagar les seves doctrines, s'utilitza un llenguatge simbòlic que faci arribar els missatges de cristianisme a la població, majoritàriament analfabeta.

Per aquesta raó la pintura mural comença a cobrir els absis de les esglésies amb temes com el pantocràtor, motius apocalíptics o escenes bíbliques, amb una clara intenció pedagògica.

Des del primer quart del segle XI comença a estendre's l'art llombard, procedent del nord d'Itàlia, caracteritzat per una major austeritat ornamental, que es redueix als frisos d'arquets cecs de les parts exteriors. També suposa la substitució del pilar per la columna, fusionant parts d'escultura amb els capitells i arquivoltes.

El màxim exponent del romànic català ho trobem a les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, els frescs de les quals es guarden al MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya), i en el conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí, declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO a l'any 2000.