Renaixentista:

Malgrat l'estancament que va suposar la política de la monarquia espanyola en els segles XVI i XVII, l'art renaixentista, que sorgiria del moviment il·lustrat a Europa, va arribar a penetrar lleugerament a Catalunya, encara que de forma superficial al principi (Torre Pallaresa de Santa Coloma, Casa de l'Ardiaca a Barcelona, Palau de Lloctinent i Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat).

A l'escultura renaixentista destaquen el retaule major del Monestir de Poblet i el cor de la Catedral de Barcelona per Diego de Siloé.


Barroc:

La pèrdua del gust pels ordres clàssics d'harmonia i equilibri, i la necessitat d'impressionar mitjançant majestuoses construccions que creessin una imatge d'església rica i poderosa, donarà lloc a l'art barroc al segle XVIII, que es manifestarà a Catalunya, especialment a les zones rurals.

Destacarà també l'orfebrería, amb obres molt treballades i de gran sensibilitat. L'arquitectura civil també es veurà influenciada pel barroc a l'Ajuntament de Reus o a l'universitat de Cervera.


Neoclàssic:

Paral·lelament a l'estil barroc conviuran, a la fi del segle XVIII i principi del XIX, el neoclassicisme i el romanticisme, que imprimiran un caràcter costumista a les manifestacions arquitectòniques i escultòriques (Damià Campeny i Jeroni Sunyol), i preferències històriques a l'obra de Marià Fortuny.

Efectivament, tant el romanticisme com el neoclassicisme van tenir una curta durada, sent aviat reemplaçats pel realisme, que pretenia presentar les coses de la manera més objectiva possible. Malgrat no ser molt acceptat en l'època, per la seva manca de magnificació, el realisme ens va deixar obres de Martí i Alzina, Francesc Torrescassana i Joaquim Vayreda, entre altres.

El impressionisme francès, arribat a Catalunya a mitjans del segle XIX, va significar una ruptura amb l'art realista, en l'intent de plasmar sensacions visuals en les obres, utilitzant el recurs de la llum, especialment a la pintura (Santiago Rusiñol, Ramón Casas, Isidre Nonell).